El pi de Formentor

    Ja que en l'entrada anterior hem estat tractant el tema dels arbres, vull que escoltis atentament aquesta bella cançó, és un poema de Miquel Costa i Llobera que xerra sobre un dels nostres estimats arbres: el pi. La pots escoltar cantada per Maria del Mar Bonet en aquesta enllaç:

           https://www.youtube.com/watch?v=m5bWnNHAGIA

1. Explica el que vol dir el poema.

2. Escriu les paraules que no entenguis i les cerques a un diccionari, després n'expliques el significat.

3. Quins altres tipus d'arbres tenim a Mallorca? Quina fauna? Cerca informació, penja imatges de les diferentes varietats i després explica quina és la que més t'agrada a tu i per què.

	El pi de Formentor
	L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual. Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera, que cruixen lo terrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; no va la fontanella ses ombres a mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa caballera real. Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... Oh vida! oh noble sort! Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada com l'au dels temporals.